Una pregunta difícil

Aquest dies ens han deixat persones joves conegudes com el Carles Capdevila. I altres, com el Pau Donés estan treballant per guarir-se d’una malaltia, el càncer, que fins ara s’associava majoritàriament a gent gran. Tot i els grans avenços que fa la medicina encara hi ha casos que malauradament acaben amb el decés del malalt.

Però cada cop més veiem com aquesta malaltia afecta a gent jove i de mitjana edat i els sanitaris hem d’estar preparats per a sobreposar-nos-hi. Si bé en totes les edats de la vida els metges i infermeres intentem fer un enfocament biopsicosocial i tenim en compte la família, en les franges d’edat de les que estem parlant, la família esdevé molt  important, cabdal. La parella és jove i els fills son sovint, com en el cas del Carles i el Pau, petits. Tenir present aquesta realitat crec que encara ens costa als sanitaris. Hem de tenir present que segurament el malalt no només pateix per la seva pròpia malaltia sinó que té molt i molt present als familiars més propers i vulnerables i intenta que el seu procés influeixi el menys possible a tots. La frase tantes vegades dita de “ hi ha vida després del càncer “ l’hem de canviar per la que va dir algú, que ja no recordo, “hi ha vida DURANT EL CANCER”. I segurament també és aquesta família la que ajudarà a la persona amb la malaltia a tirar endavant perquè l’actitud és un dels factors que influeix positivament en la curació

Ara que molts de nosaltres estem fent el curs sobre el Document de Voluntats Anticipades, hem de tenir cura especialment en aquests pacients, en els quals hem de treballar molt aspectes de valors i creences i no perdre mai de vista que estem tractant persones i famílies amb malaltia i no amb malalties de persones i famílies. Hem d’ajudar a que la família pugui treballar les seves emocions i que pugui incorporar aquesta, o altres malalties, dintre de la seva vida i decidir com la vol viure.

Si voleu seguir reflexionant sobre el tema, us proposo dos articles del Carles Capdevila.

La pregunta més difícil

La sort que et mirin amb bon ulls 

Anto Lafarga. Metge de familía

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en notícies i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s